Aquest article es va escriure per al projecte ‘Xim Ximini, Salvem els Rajolars’ (llibret de l’Associació Cultural Falla Barri de San Francesc, Oliva, 2019). Va rebre el 5é premi de la GVA a la promoció de l’ús del valencià. Amb il.lustracions de Mar Hernández (Malota), disseny i maquetació d’Helena Mañó i coordinació d’Enric Escrivà.

 

sobre el patrimoni industrial a través de la fotografia

 

Quan el temps m’ho permet, fotografie pel meu compte arquitectures que m’interessen i atrauen. La fotografia és per a mi una eina d’exploració i coneixement. M’impulsa a visitar llocs nous, a col·leccionar-los, a fer-me preguntes a resoldre. Fa temps, els rajolars d’Oliva van captar la meua atenció, i farà cosa d’un any vaig passar diversos dies fotografiant-los.

És una sensació estranya passejar durant hores per aquesta zona, ja que es troba pràcticament abandonada. El silenci és el que més s’escolta. De tant en tant se senten sorolls estranys i t’espantes. És el vent, o això he volgut pensar sempre. Pots sentir el ressò de cada moviment que fas. I encara que estigues sola, no pares de veure senyals d’una gran activitat humana del passat.

Parets de rajola amb aparells diferents no paren de succeir-se, com si es tractara d’un compendi o tractat sobre el tema. Sóc arquitecta, i mai vaig tenir una classe magistral de construcció com aquesta. A vegades, una observa fins i tot situacions no sostenibles econòmicament si a algú se li haguera ocorregut fer-ho a sa casa. Òbviament, sí que ho era per als rajolars

Els colors de les parets s’assemblen als de les rajoles, i al mateix temps als de la terra de la zona. Resulta que si a finals de 1700 algú es muntava una fàbrica, totes les matèries primeres necessàries havien d’estar més o menys a prop. Els mitjans de transport no estaven tan desenvolupats. Per tant, les mines havien d’estar a poca distància, i també un tipus de vegetació que cremara bé en els forns, mà d’obra (per això la ubicació, al costat del poble), i un clima favorable a l’assecatge de les rajoles. De fet, la ubicació dels rajolars coincideix amb l’existència d’uns corrents d’aire especialsque ajudaven les peces a assecar-se. Al remat es produïa una estreta i bonica relació entre el lloc, la producció i l’arquitectura. Un poc de vernacular té tot això.

I és que aquestes fàbriques, encara que sone estrany, són patrimoni, de tipus industrial. Malauradament, hui en dia continua estant molt més valorat el “patrimoni industrial” fora d’Espanya. A priori, el concepte combina dues paraules que semblen descriure idees oposades, però és que algunes d’aquestes fàbriques tenen ja tres segles d’antiguitat, «no haurien de considerar-se igual d’importants que una muralla àrab?»

Això precisament afirmaven ja Bernd i Hilla Becher allà pels anys 60, una parella de fotògrafs alemanys que van dedicar tota la seua vida a fotografiar indústries. Les famílies de tots dos treballaven en la mineria i la indústria siderúrgica, per això les entenien com a part de la seua vida. Quan Alemanya va entrar a la Unió Europea, aquesta indústria va entrar en crisi, la qual cosa va portar a la seua demolició. Això va motivar a Bernd i Hilla Becher a conservar en imatges el que no es podia conservar en la realitat. Les seues sèries fotogràfiques sobre indústria van ser fonamentals en la història de l’art, amb elles va nàixer el que coneixem actualment com a fotografia artística contemporània.

I és que sovint, no som conscients del que tenim. Fa ja gairebé tres anys, vaig realitzar una altra sèrie fotogràfica de les fàbriques abandonades d’Onda. Aquest teixit industrial estava especialitzat en rajola ceràmica, i el projecte fotogràfic es va aprofitar en format d’exposició per a les jornades de participació que va organitzar El fabricante de espheras, Grup Aranea i Cel Ras Arquitectura a la fàbrica de la Campaneta. L’objectiu era reivindicar el conjunt industrial per a comprendre millor la recuperació de la Campaneta, ja que no es feia només des d’un punt de vista arquitectònic, sinó també social i de la memòria.

Aquestes fàbriques havien caigut en l’oblit, especialment per a les noves generacions. Però per a la meua sorpresa aquella exposició de fàbriques abandonades va captar l’atenció de molts mitjans, alguns de fora d’Espanya. També em va sorprendre gratament la bona acollida local, gent gran explicant-li als néts tot el que havien viscut allí. I de sobte algú et deia, assenyalant una de les fotografies exposades: «per aquesta porta vaig entrar a treballar durant vint anys.»

I és que no es tracta només d’un patrimoni físic, sinó que va molt més enllà. No es pot oblidar la vinculació d’aquestes fàbriques amb la història i la memòria dels pobles, de les persones. La gent gran que encara ho pot explicar forma part també d’aquest patrimoni, d’una manera immaterial. Aquestes fàbriques són també el reflex dels paradigmes econòmics que s’han viscut, les grans onades d’expansió de les ciutats, que necessitaven proveir-se de materials de construcció, etc. El teixit social del poble es va formar al seu voltant. Tothom vivia al ritme que marcaven les fàbriques.

Les persones fotografiem els moments de la nostra vida que volem recordar, els col·leccionem al cap i a la fi, creant d’una manera inconscient, llocs on la nostra memòria puga habitar i transcendir. Per això, amb tanta història com guarden aquests conjunts, també mereixen un lloc on habitar per sempre.